dimarts, 31 de desembre del 2013

diumenge, 29 de desembre del 2013

There was a time...

El rugbi és un esport en continua evolució, i com a tal no s'atura. Però no deixen de ser curioses les imatges que marquen un gran salt en el temps,..i en la técnica. Nous materials més lleugers i resistents, nous rols dels jugadors dins un món súper-professionalitzat, canvis continus de reglament per fer més actractiu i just el joc. Moviment. Evolució.

Te'n adones que el realment important no ha canviat. I això és l'essència del rugbi. Tot continua quasi igual com fa cent anys. No estic dient pas que aixó sia un tret diferencial envers altres esports (o potser si). Podem trobar a la superficíe les arrels dels codis establerts a finals del segle XIX al seu moment fundacional, qui sap si gràcies a la seva longeva travessa amateur. No sé pas dir el què, però m'agrada.

I que duri















divendres, 20 de desembre del 2013

Infamous Rugby Quotes (7)

"Si tenemos que jugar contra Nueva Zelanda, lo explicaré así. Para ganar, los 15 jugadores tendrían que tener diarrea, poner francotiradores alrededor del campo para disparar contra ellos y luego, tenemos que jugar el mejor partido de nuestras vidas ".

Juan Martín Fernández Lobbe.


dijous, 19 de desembre del 2013

El Comunicador Ovalat a Ràdio Castellar

El dimarts passat vaig ser convidat per Ràdio Castellar a parlar sobre el meu blog al programa “BdeBlog” conduït pel Jordi Rius. Van ser quaranta minuts per tractar d’apropar el rugbi a la població de Castellar, mirant de no inserir termes massa tècnics que avorrís als oïdors i a l’hora fer-ho senzill d’entendre pels neófits. Una mica complicat tot plegat, però crec que ens vàrem ensortir! M’hauria agradat explicar més anècdotes però el temps manava i no va ser possible.
Tota una experiència que desitjo compartir amb tots vosaltres…i sigueu benevolents, que ha estat el meu primer cop davant un micròfon. Us deixo l'aùdio del programa. Feu click al programa del 17 de Desembre.


Aprofito per donar les gràcies a Ràdio Castellar. Al Gener tindrem un altre sorpresa!


Salut, rugbi i Bones Festes!

dilluns, 16 de desembre del 2013

Sentència


 
El Comunicador Ovalat no és un blog pensat per comentar l’actualitat esportiva, no és aquesta l’intenció amb la qual va néixer.  Però crec que el va succeir aquest cap de setmana a l’Aimé Giral ben be s’ho val.

Després d’un partit molt seriós dels catalans, i quan tot semblava perdut a falta de pocs minuts pel final l’USAP va poder anotar un try que pintava definitiu per garantir la continuïtat de l’equip occità a la màxima competició continental, la Heineken Cup.

Quan ja s’excedien tres minuts de la fi del temps reglamentari, el jugador de Munster Hanrahan, agafà l’oval a la banda i corrent esperitat davant una defensa catalana completament rígida i bloquejada —com si no acabessin de creure’s que estaven guanyant al tot poderós equip irlandés— va creuar la linia de marca i va esmicolar els somnis i esperances dels del Rosselló. Game Over.

El rugbi no és football, on qualsevol decisió arbitral queda subjecte a l’escarni i al rebuig absolut.  Però qui hagi vist els dos partits contra Munster, que tregui les seves pròpies conclusions. No diré més.

Si, pensan’t-ho bé, sí. TORNAREM.

 Endavant USAP!

dimecres, 11 de desembre del 2013

Emocions


La vida passa. Les coses canvien.  Les formes també. Estic convençut que no hi res més colpidor per un esportista d’elit com defensar de forma oficial el seu país. Sigui aquest gran i potent o el més petit i modest. L’emoció serà la mateixa en ambdós casos. I arriba el moment  de sortir al rectangle de joc per dirimir quin dels dos equips obtindrà la victòria, la conquesta de la glòria esportiva i, perquè no, la nacional.

Camines davant del teu equip pel túnel de vestidors tot comandant la filera de quinze valents disposats a tot. No hi ha mitges tintes. No hi ha terme mig. Aquí no. Ho has de donar tot, per tu, pels teus companys, per la teva federació, per el teu país. La remor dels tacs de les botes és l’única banda sonora que acompanya els 30 soldats en el seu camí cap a la gespa. Webb Ellis, que ets en el cel, santifiquem el teu nom i el que vas fer quan et declarares en rebel·lia tot agafant aquella pilota de football amb les mans per posar-la rere la línea de goal. Fora de les normes establertes.

Trepitges l’herba i aixeques el cap. Les grades són plenes de gom a gom, mig estadi enarbora l’ensenya que també llueixes en el braçal de capità i el cor se t’accelera encara més. És aqui on algunes coses ja han canviat des de temps ençà. Si situem aquesta acció fa uns vint o trenta anys enrere, els jugadors s’abracen en un íntim i petit corró mirant-se els uns als altres mentre canten l’himne.  En canvi ara, assumides certes tradicions futbolístiques, s’alineen tots dos equips de cara al respectable, i on les càmeres de TV capten l’emoció del moment.


Sents la música, s’ericen els cavells i una humitat punyent s’acumula als teus llacrimals. Merda, estic plorant, et dius.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Solitud


Molts de nosaltres, per no dir probablement tots, tenim el costum de veure el nostre estimat rugbi per la petita pantalla d’un ordinador, (sempre i quan no es tracti de competicions de major envergadura com el 6 o el 4 Nations, on Canal+ dona bona una cobertura, o encara millor, ens obliga a baixar al pub més pròxim que tingui el curós costum de projectar el sacre joc d’Ellis) amb un streaming de poca qualitat que funciona entrebancadament.  Algunes aïllades sorpreses com l’emissió via Intereconomía de partits de Divisió d’Honor o la més recent d’Espanya vs Japó des del mític Central madrileny per TDP. Solitud enfront l’ordinador, en part mitigada pel sà costum de comentar via Twitter les jugades amb la parròquia rugger, ja sia de Catalunya (Ferran Vital, José Gàmez, Xavier Puig, David Cabrera, Marian Rocher, Marti Gallardo, Eloi Illa, Raul Llimós, Carles Cadirat, Jan Faidit…) o de la resta de l’estat espanyol (Mario Ornat, el blog Tornarugby —el qual ha esdevingut el primer “holding” rugbístic composat pel propi Philblakeway, Angel Luís Carrillo i l’Almirante Benbow—, en Miguel  Moreno, l'Eder Martínez, o Javier Señarís)  on puc dir que hi han doctes aficionats i experts en la matèria. Llavors arriven casualitats. Fa poc he tingut l’ocasió de conèixer un company de la meva empresa a U.K. el qual he pogut saber que és un fan dels London Wasps, cosa que segurament em donarà força  joc per obtenir un bon feedback de què s’està coent a la Premiership anglesa o com a mínim a High Wycombe. M’ha promès convidar-me a unes birres si pujo algún dia per Londres, així doncs Carl, estarem en contacte, que aquestes coses tinc  el costum de no perdonar-les mai.


divendres, 4 d’octubre del 2013

Rugby played by Celebrities

El rugbi ha estat jugat per molts famosos...a veure quina capacitat teniu per descobrir-los.
(sol·lució a peu de página). Bona sort!

1)


2)



















3)





















De moment aquest són dels que en disposso amb prova gràfica.

Per ordre, són:
1)De'n peus al centre, el fullback més poderós de tots el temps, futur president dels EUA, George W. Bush.
2)Aquest és potser el més difícil. Es tracta d'un metge argentí amb uns ideals una mica revol·lucionaris. Sí, l'heu encertat; es tracta d'Ernesto Guevara, conegut com El Che Guevara!
3)Fàcil oi?, efectivament, tot un lleó. Al fútbol hauria tingut més notorietat donat la quantitat de teatre que ens hi trobem habitualment. Va deixar l'oval per la interpretació, i crec que malament no l'hi ha anat pas oi? Es tracta de Javier Bardem.

Sense prova gràfica, podem trovar  a Bill Clinton, que va jugar de pilar a Oxford, el Daniel Craig (007) jugà al Hoylake RFC, Rusell Crowe, un gladiador del rectangle d'Ellis, i el PM britànic Gordon Brown, que va jugar al Kirkcaldy High School quan es va lesionar de gravetat la retina jugant un partit.

Salut i rugbi companys!

dimecres, 25 de setembre del 2013

Alain Rolland, el 9 que va voler ser àrbitre.

Alain Colm Pierre Rolland ha dit prou. L'irlandés penja el xiulet. Un àrbitre bó, dolent...que més dóna. El més important és que també va ser un dels nostres (no em mal-interpretin, el fet de ser àrbitre de rugbi ja el sitúa entre nosaltres, a diferència del balompèdic esport on són la clase marginal).

Potser el que molts de vostés desconeixien (ah amics, per aixó sóc jo aquí) és que com scrum-half, va ficar la pilota moltes vegades a la melé, jugant per Leinster i amb tres caps amb el XV del Trèvol.
Però és en l'arbitratge on ha tocat la glòria. Ho ha xiulat tot, però en podriem destacar el VI Nations, el III Nations, i ni més ni menys que la final de la Copa del Món del 2007, amb victória dels Springboks enfront els meus estimats anglesos (no pensarieu que xiulant un irlandès, els de la Rosa tenien la més mínima possibilitat de guanyar).

L'irlandés Alain Rolland a l'oficina.


Bromes apart, bon rugger en l'època de l'amateurisme, i en la meva modesta opinió, un bon àrbitre en 'era professional del nostre estimat esport.

Salut i rugbi, senyors.

dimecres, 18 de setembre del 2013

Protocols



Un dels centres de poder del món, el número 10 de Downing Street, ha estat noticia per una petita “relliscada” de protocol per part de la del·legació dels British & Irish Lions, que van ser rebuts oficialment pel Prime Minister David Cameron. El bó de’n Cameron poc podria imaginar-se que un dels jugadors anglesos, Manu Tuilagi —ja podría haver estat un jugador irish o escocés, però llavors possiblement no li hauria fet tanta gràcia—al crit del fotógraf per enquadrar el nutrit grup de l’èlit del rugby de les illes britàniques, no va tenir una altre ocurrència que possar-li unes carinyoses banyes (a.k.a bunny ears) per deixar el PM molt més mono per la foto de record. 

 
Com era d’esperar, ja tenim noticia. Sembla ser que l’única manera que el rugbi sigui noticia per aquestes Lars, ha d’èsser sempre per afers extra-esportius. El petit dels Tuilagi va posar una piolada a Twitter demanant disculpes per la seva desafortunada acció —desafortunada?, jo l’acabo de declarar irish-friendly, ja em dispensaran vostès la llibertat que m’he prés—,la qual va ser resposta per part del mateix Cameron poc després, treient-li ferro al assumpte.

 
I es que, aquest no és el primer incident de protocol protagonitzat per un jugador de rugbi. Tots tenim present la plantada del mític Ronan O’Gara (by the way, what about your french Ronan?) a la Reina d’Anglaterra, moment captat en aquesta fotografía on el pobre O’Driscoll no sap on ficar-se.
 
Totes dues son diferent, és clar. Un fa una bretolada propia d’un noi jove, i l’altre fa palesa la seva ideología política. En qualsevol cas, brinden una mica d’alegria a, de vegades, massa formal i cavallerós rugbi.
Que passin vostés un bon dia.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Tornem-hi!

La canícula estival torna a fer de les seves. Desprès d'unes més que merescudes vancances per part d'un servidor, i a bona fe que així ha estat, tornem com diu el tòpic amb les bateries carregades per tot el que se'ns ve a sobre.
A l'hemisferi nord els equips començen amb les concentracions pre-temporada, a la part de sota del globus terraqui tot just acaben la temporada per ara començar el Rugby Championship –nom que em fa venir una mica d'angónia, m'estimo més la denominació IV Nations–, i El Comunicador Ovalat portarà noves históries, anècdotes i biografies que espero us facin la tornada de les vacances més agradable.

Salut i bones vacances!


dimarts, 9 de juliol del 2013

Els irlandesos contra els Déus

Al vetust Lansdowne Road, la guarida del llop irlandesa, va succeïr una cosa què, per alguns, va ser considerada una afrenta, i per uns altres, tot un acte de rebel·lía i valor envers la gran potencia del rugbi mundial. Un ennuvolat dissabte 18 de Novembre de 1989 a Dublín, un grup de jugadors que vestien el verd maragda de la Irish Rugy Football Union, van decidir plantar cara a uns illencs vestits de negre que venien de l'altre punta del món a jugar un test match. Els irlandesos sabien que perdrien aquell partit, però aquella efímera victòria, aquella plantada davant els neozelandesos, ¡i tant que la volien oferir als irish congregats al voltant del rectangle d'Ellis!

Aquell partit va acabar amb victòria dels All Blacks per 6 a 26, amb només dos penalties transformats pels irlandesos, i un total de tres tries, una conversió, i tres penalties més per els fills de l'Illa del Núvol Blanc. Però, ai amics meus, El Comunicador Ovalat no ha vingut a parlar del partit, sino del que va succeïr just abans del seu inici.

Com marca la tradició, just abans del xiulet inicial, els neozelandesos —amb cap o pocs maorís al seu equip— es dirigeixen al centre del terreny de joc en disposició de V. Els XV irlandesos, i els hi recordo senyores i senyors, que no eren ni tan sols professionals d'aquest exigent esport, sino amateurs que el dilluns següent tenien que anar bé a pasar consulta, o al seu despatx d'advocats, o sencillament a preparar el pà per la gent del barri. I és aquí on entra una figura imponent, un lock, un segona línia col·losal i aguerrit què encoratjà al seus a posar-se en fila horitzontal, abraçats i de cara a menys d'un metre dels de l'hemisferi sud. El seu nom era Willie Anderson.


I va començar a tronar el cant i la dança ritual maorí sobre les parets del mític Landsdowne Road.

Els joves irlandesos s'apretaven entre ells, les seves boques (algunes presidides per poblats mostaxos), comprimien els llavis en rictus de tensió fruït de la natura desafiant que feien valdre. Cara a cara van acabar els líders d'ambdós equips, desafiants com soldats enbojits per l'olor de la batalla que ja és próxima. I Lansdowne Road esclata en crits per el que està veient.
Acaba la Haka i, alguns neozelandesos encara no se'n saben avenir del que els havien fet. Tota una afrenta contra el sagrat ritual. Però, no contents del tot encara els envalentonats irish, fan ostensibles gestos de victòria amb l'intenció d'encendre encara més les grades. I bé que ho van aconseguir! Als irlandesos congregats a l'estadi tant se'ls enfotia guanyar o perdre ja aquell partit. Estaven contents perquè ja tenien tema per parlar al pub amb una pinta de Guinnes al sortir d'allà!
Tinc les imatges. Carreguin-se les piles. Avisats están.

divendres, 28 de juny del 2013

Penalty Kickers


L’esportista d’elit és, de vegades, un personatge ple de manies i supersticions. La psicologia ha evidenciat que definir patrons d’actuacions moltes vegades permet adquirir seguretat a l’hora d’executar una acció. I és aquí on, com no, entra el nostre estimat rugbi. Crec que si alguns esportistes queden exposats a l’escarni del rival, sens dubte són els xutadors d’un penalty. Ells son els únics protagonistes en aquell moment màgic. Capten totes les mirades i atenció. Són el centre del món oval. Però, ah amic, necessiten un moment de concentració amb la pilota uns metres davant. Manies apart a l’hora de vestir-se, o de amb quin peu entrar al terreny de joc o el que quelcom sigui, hi han “kickers” que son un autèntic espectacle —potser l’adjectiu més adient seria esperpent—. I que consti què, en defensa d’aquests senyors —i senyoretes, que també n’hi han, i moltes—, que el nivell d’excentricitat de preparació i concentració, no ha de ser inversament proporcional al resultat final de la seva acció. En resum, o fan “el notes” o l’oval no el fan passar entre pals. Aixó es així.
Situem-nos en l’acció. L'estadi de Bath Rugby ple de gom a gom durant la disputa d'un partit de l'Aviva Premiership. El rival, Gloucester Rugby. El jugador disposat a picar la penalitat, Rob Cook. Lo d'aquest nano, que em perdonin, és de jutjat de guàrdia. De fet, el respectable que pobla les tribunes n'és plenament conscient i, tot i ser la Rugby Union ­–amb el respecte per el kicker rival que això suposa– comença a en-fotre's del bo d'en Cook. Mirin, mirin...


Gens malament. De fet, per els aficionats a la USAP, en aquesta edició de la Heineken Cup el podrem veure a l'Aimé Giral. Tot dit. Però seguim endavant, que no és l'únic cas. De fet n'hi han jugadors que son de renom mundial. El primer que ens ve al cap, com no i, posin-se d'en peus senyores i senyors, és Sir Jonny Wilkinson, creador de l'escola britànica del cul en pompa ­–perdó per la barruera expressió, no he trobat cap altre millor–. Mans en posició de pregària, cul cap a fora i a convertir, que és un moment –cosa que succeeïx gairebé sempre–.


En Gavin Henson, gal.lès, on l'estil Quasimodo predomina. Capcot, xeperut, inicia la cursa com un toro a punt d'embestir l'oval. Endavant video:


Canviem d'hemisferi per conéixer el neozelandès del Harlequins, en Nick Evans. Un altre veterà, on el seu estil de braceig previ al kick, no sol deixar mai ningú indeferent. Passin vostés als 10 minuts i 10 segons del següent clip, monumental partit de quarts de final entre el Quinns i Munster.

Bromes apart, és natural que molts esportistes facin aquests tipus d'accions, mai queden malament sempre i quan vagin cap a la zona de marca. I si més no, qui de nosaltres, amb l'oval a terra, no ha fet algun cop de Wilkinson o Evans? Reconeguin-ho va.